La respiració és el gran volant de la vida. Podríem estar sense menjar durant setmanes i sense beure durant dies; però si ens priven de l’aire, del prana, en pocs minuts hauríem mort.
Respirar: Així és com les cèl·lules es deslliuren dels seus productes de rebuig, a través de la sang, i la purificació d’aquesta en els pulmons, fetge i ronyons. Viure és respirar i respirar és viure. Per tant, hem d’aprendre a respirar bé, o millor dit, re-aprendre a respirar bé … Perquè quan érem nadons si que ho sabíem fer.
Però no solament respirem molt malament sinó que sovint la qualitat de l’aire és més que dubtosa. D’aquí prové la nostra escassa resistència a certes malalties, a la fatiga, el nostre nerviosisme i la nostra irritabilitat.

La raó perquè la nostra respiració ha anat fent-se cada vegada més incompleta, superficial, agitada i entretallada, és perquè estem contínuament crispats i en tensió a causa d’emocions negatives que ens assalten contínuament, com l’ansietat i la còlera. La respiració està directament relacionada amb el nostre nivell de tensió, quan el nivell d’estrès augmenta, la cadència respiratòria també ho fa: respirem més depresa i de manera més superficial.
També poden existir obstacles anatòmics que dificulten la nostra funció més vital: roba massa ajustada, abdomen dur i contret per falta de mobilitat, tòrax rígid per problemes posturals i musculars o un diafragma immobilitzat per l’acumulació de gasos a la zona gastrointestinal o per congestió dels òrgans interns. En qualsevol d’aquests casos és molt important relaxar i mobilitzar el cos, a més d’exercitar una bona respiració.
Una bona respiració comença per una bona expiració
Tota bona respiració comença per una bona expiració, completa i lenta. De la mateixa manera que no es pot omplir un recipient si abans no ha estat buidat, és impossible inspirar bé si abans no s’ha expirat a fons.
La respiració normal, doncs, comença per una expiració lenta i assossegada. El pit s’aplana pel seu propi pes i expulsa l’aire. Finalitzada l’expiració, els músculs abdominals poden ajudar a buidar millor els pulmons amb una contracció que expulsi les restes del seu aire viciat.
La naturalesa esponjosa dels pulmons no permet buidar del tot i sempre quedarà en ells una porció d’aire «residual» que cal reduir al mínim perquè aquest aire es barrejarà amb el de la inspiració. Com més a fons expirem major serà la quantitat d’aire fresc que podrà entrar en els pulmons i, per tant, més aire pur entrarà en contacte amb la superfície alveolar.
La respiració lòguica completa
Els ioguis distingeixen tres classes de respiració:
- LA RESPIRACIÓ ABDOMINAL. En el moment de la inspiració, baixa el diafragma i s’infla l’abdomen. S’omple d’aire la base dels pulmons i el moviment rítmic del diafragma produeix un massatge suau i constant de la melsa, l’estómac, el pàncrees i el tub digestiu que afavoreix el funcionament de tots aquests òrgans.
- LA RESPIRACIÓ COSTAL. S’efectua a força del desplaçament de les costelles, dilatant la caixa toràcica com una manxa; d’aquesta manera s’omplen els pulmons per la seva part mitjana, deixant penetrar una quantitat d’aire bastant menor que en la respiració abdominal, tot i que requereix un major esforç.
- LA RESPIRACIÓ CLAVICULAR. L’aire s’introdueix elevant les clavícules. Així, la part superior dels pulmons rep una porció d’aire fresc. Per si sola, aquesta és la respiració més incompleta i és patrimoni gairebé exclusiu de les dones. La raó és que la respiració clavicular és una respiració d’emergència, que qualsevol dona embarassada es veu obligada a posar en pràctica durant els últims mesos d’embaràs. A mesura que l’úter va augmentant de volum, envaeix la cavitat abdominal i durant els últims mesos de l’embaràs a la dona li és pràcticament impossible respirar amb el diafragma, perquè aquest no pot baixar a causa de la presència del nen i de la placenta. La dona no té més remei que recórrer a la respiració clavicular. En situacions de descontrol físic i mental, de gran estrès o impacte emocional podem arribar a respirar d’aquesta manera.
La respiració lòguica completa engloba aquestes tres formes de respiració, reduint-les a un sol moviment ampli i rítmic.
- buidar a fons els pulmons
- baixar lentament el diafragma i deixar que l’aire fresc entri en els pulmons. Quan l’abdomen estigui inflat i la part baixa dels pulmons s’hagi omplert d’aire …
- … Expandir les costelles, omplint la cavitat toràcica però sense forçar …
- … Acabar d’omplir els pulmons aixecant les clavícules. Durant tot aquest procés de la inspiració, l’aire ha d’entrar progressivament, sense sacsejades, en un flux continu i silenciós.
Hem de respirar profundament amb tranquil·litat, sense forçar, recordant que l’absorció d’oxigen i l’expulsió del CO2 en els alvèols pulmonars, es realitza de manera òptima quan la respiració és profunda, completa i lenta.
Beneficis de la respiració completa per als òrgans interns
La respiració profunda és un potent motor per a la circulació.
El cor és la bomba que propulsa la sang cap a la xarxa arterial, mentre que els pulmons fan de bomba aspirant pel que fa a la circulació venosa. La circulació depèn del correcte funcionament d’aquestes dues bombes motrius. La gran vena que ininterrompudament transporta al cor la sang que prové del fetge, és buidada regularment per la succió que el pulmó exerceix sobre ella en respirar. Si la sang venosa hepàtica no té sortida lliure, el fetge s’infla, congestionat, i produeix pertorbacions en la digestió. La respiració profunda i lenta descongestiona el fetge perquè el pulmó aspira literalment l’excés de sang acumulada al fetge, abocant al cor. A més, els moviments del diafragma i de la caixa toràcica acceleren la circulació venosa a través de l’organisme. En inspirar no només aspirem aire fresc per als pulmons, sinó que bombem sang a tots els teixits del cos.
Quan el diafragma descendeix i s’aplana, la vena cava inferior queda tibada i impulsa la sang cap al cor. D’aquesta manera, la bilis s’aprofita també dels efectes beneficiosos de la respiració profunda.
L’equilibri iònic de la sang depèn de la respiració, la qual és capaç d’eliminar l’excés d’àcid humoral en forma de CO2, restablint així l’equilibri àcid / base de l’organisme i el seu pH natural, vital per a la salut de tot l’organisme.